Hola ricgar,
fa uns dies, a voltes amb el mundial de futbol, vaig llegir este article que parlava de la figura d'Obdulio Varela, el capità de la selecció uruguaiana que va guanyar contra pronòstic el mundial del 50 a Brasil. No sé si el que relata l'article és real i objectiu o és literatura i pertany ja a la mitologia, però crec que la història que conta i prosa de l'article són de molta qualitat, cosa que se troba a faltar a les publicacions esportives i, com diuen els italians, "se non è vero ben trovato":
http://www.elmundo.es/mundial/2010/2010/07/06/fasefinal/1278450160.htmlDins l'article hi ha una frase que diuen que va comentar Varela quan li recriminaven que no donava entrevistes i il•lustraria molt bé el que vaig voler expressar en el meu post:
"¿Para qué hablar? Los diarios sólo tienen dos cosas verdaderas: el precio y la fecha'"Independentment de jutjar la procedència de les opinions, el que volia posar de manifest en el meu post era la manipulació general que hi ha a la premsa i que, dins de cada país, en funció dels interessos hi han certes figures totèmiques que no se poden tocar. A part, dins dels interessos editorials de cada diari cadascú publica el que li interessa. Com a exemple, encara recordo que després del 11M, havia d'entrar contínuament per Internet als diaris estrangers per tenir una visió, fins cert punt, desinteressada del que passava: ja que el que van fer els mitjans de comunicació generalistes espanyols, els proclius a un partit i els de l'altre, va ser vergonyós, quan hi havia 200 morts damunt de la taula.
Pel que comentes de l'enveja que li tenien molts a Samaranch n'estic segur, entre altres coses, perquè, amb l'entrada de Samaranch, els països no afins, entre ells els anglosaxons, degueren perdre capacitat de decisió al COI, i sobre tot, la de posar als seus "enxufats". És el que passa en estos casos i a eixos nivells, sobre tot, a organismes internacionals amb diners la gana i un dèficit de control que fa fredat com ONU, Parlament Europeu, fet que s’amplifica fins la vergonya en organismes esportius (COI, FIFA, etc.). De totes formes, n'hi haurà d'altres com certs dictadors africans condemnats per crims a la humanitat i altres “enxufats” a dit al COI que no li'n degueren tenir tanta mania a Samaranch. Per desgràcia, és el que passa a estes esferes.
Per altra banda també reconec que, a part de les seues màcules, mamoneos i enxufismes, Samaranch va fer moltes coses de mèrit dins del COI. Inclús, possiblement, encara que no tinc dades per assegurar-ho, va ser el millor dirigent olímpic de la història. Però com vaig dir al meu post:
No pretenc que este post siga una crítica a la figura de Samaranch, allà ell amb la seua consciència, simplement volia aprofitar per il•lustrar-vos la falta de rigor i els interessos que hi han en el 99% de la informació que ens arriba, i que per assabentar-te de la majoria de les veritats incòmodes conforme esta la majoria de les vegades has de mirar al teu país des de la mirada de l'estranger.
L'únic amb el que m'exclamava era que en tota la premsa espanyola, no apareguera, a part dels extensos mèrits de Samaranch com la d’obrir l’esport espanyol a l’estranger, ni una referència a fets que per mi són tant importants i que crec que no poden ser amagats de forma sistemàtica i concertada.
Respecte al que comentes de la validesa de les opinions del diaris estrangers, crec que hauríem de diferenciar entre autoritat moral i/o hipocresia i veritat. Per mi la veritat és la veritat, independentment de que la diga un hipòcrita o una persona que no té autoritat moral per dir-la. Per exemple, personalment, a Jiménez Losantos el trobo com una persona amb poca autoritat moral però en certes coses dona noticies que són veritats com a punys i ningú més s’atreveix a publicar. I encara que ho hajat publicat Jiménez Losantos, per molt de mal que me sàpiga o malament que me caiga el personatge, si és veritat és veritat i avant.
I lo de que les informacions de tots eixos diaris fora una maniobra orquestrada no ho crec. Crec que estava més orquestrat lo de la premsa d’ací. De fet, poca relació hi veig entre La Stampa italià, Le Monde francés i el New Zeland Herald. A part, i el que crec que és més important, a estos diaris estrangers no vaig llegir cap mentira o calumnia.
De totes formes, com ja explicava al mateix, el que volia transmetre en el meu post, servint-me de l'exemple del tractament d'eixa noticia, era cridar l’atenció sobre la falta d’objectivitat de la majoria de la premsa quan se donen certs temes tabús en un escenari determinat, tant ací com a l’estranger. Per tant l’única forma de contrastar és anar-te’n a les opinions foranies o de l'altre extrem. Després un ja ho filtra i, si té capacitat, separa el gra de la palla.
Salutem et pacem.
Autor